Exposició col·lectiva a cura de Rafael Ruiz. Baixada de les Escaletes, Mataró.
Obres d’Iñaki Àlvarez, Alejandro Cánovas, Jordi Folgado, Sònia Marco, Clara Montserrat i Jordi Ruiz.

INTERREGNE: espai de temps durant el qual un estat no té rei; durant el qual estan suspeses les funcions de l’autoritat acostumada; lapse.
“Ser un artista reeducador o un artista personalista ja no significa tenir una vocació, sino una carrera”.
Donald Kuspit

UN -Es podria considerar que qualsevol sublimació de l’estil comporta l’autodestrucció i que el suïcidi definitiu pot adquirir el significat d’un estil absolut. Si penséssim que el jo extern de l’artista ha de desaparèixer, sortir, per poder crear els objectes o els espais que serveixin de trànsit entre la societat (el món) i el jo intern de l’espectador, i que aquesta sort de patologia és el signe estilístic diferencial entre el fals i l’autèntic artista en un segle en què l’artista no ha deixat de qüestionar-se a sí mateix i a la seva feina, podríem dir que cert tipus d’obra, conscient o inconscientment, sembla que es complau mostrant aquest fet, o sigui, a mostrar-nos que ens trobem davant l’obra d’un autèntic artista i no d’un fals artista mitjantçant l’exhibició de la seva autodestrucció estimatigzada. Així, el que tindríem a davant seria un bano pintoresc de desaparicions exemplars amb una sempre relativa radicalitat estilística com a única pauta valorativa, com a justificació exclusiva. Però segurament desapareixerien l’espai potencial, l’espai on té lloc l’experiència que l’art proposa, i, per tant, aquesta mateixa experiència.

DOS -Si pensem que, efectivament, en alguns casos es fa difícil trobar aquest espai potencial que suposadament desitgem, potser seria necessari realitzar un petit replantejament. Si pensem que el jo intern i el jo extern formen una part indisoluble, potser ens hauríem de plantejar la idea de construir un pont afable entre els dos on tinguin lloc tant la crítica com la celebració, tant el plaer com el dolor, etc… Si pensem que tenim a l’abast els encerts de l’avantguarda i que coneixem alguns dels seus defectes, com el narcissisme i la coqueteria, la sobrevaloració de la figura de l’autor, el nihilisme autodestructiu, l’ànsia de novetat, etc… potser ens hauríem de beneficiar. Així, podem pensar en un art que, restant poder a la radicalitat estilística i autoritat a la disciplina, recupera la particularitat mitjançant la interrelació i la lluita renovada entre el jo intern i el jo extern, acceptant el desordre. Un art reflexiu, contingent, convulsiu, pretesament serè. Un art no tan genial com suficientment bò.

TRES -D’altra banda (o potser a la mateixa) també podem no pensar res de tot això. O modificar alguns punts. O especificar alguns altres. O opinar amb García Calvo que No por mucho decir lo que se piensa, se va a pensar lo que se dice.

Rafael Ruiz