Modernitat Amagada

2 October, 2013

[portfolio_slideshow ]

Modernitat amagada.

Una proposta d’ACM, Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani de Mataró per a la Casa Capell, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Mataró.

Casa Capell, Parc Central, Passeig de l’Orfeó Mataroní 15, Mataró.

Del 3 al 31 d’octubre de 2013. Horari de dilluns a divendres de 10:00 a 15:00h i dijous de 17:00 a 21:00h

El projecte Modernitat amagada consisteix en una invitació a 10 artistes visuals que desenvolupen de forma habitual reflexions a l’entorn de l’arquitectura moderna, a intervenir en el marc d’un espai domèstic emblemàtic de l’arquitectura racionalista a Mataró, la casa que el 1959 va dissenyar l’arquitecte mataroní Jordi Capell per a la família Masjuan, i en l’organització de dues presentacions que ens permetran conèixer millor l’obra de l’arquitecte.

La proposta es planteja no tant sols mostrar obres que visualitzin aquest diàleg entre artistes contemporanis i l’arquitectura moderna, sinó també “mostrar” la casa mateixa, avui restaurada i incorporada al patrimoni municipal, i ampliar el coneixement de l’obra de Jordi Capell.

Un projecte de Domènec i Dani Montlleó.

Amb treballs de: Alexander Apóstol, Xavier Arenós, Rafel G. Bianchi, Domènec, Eva Fàbregas, Carla Filipe, Regina Giménez, Terence Gower, Dani Montlleó i Jaume Roure.

Dijous 3 d’octubre a les 20:00h.

Inauguració de l’exposició

“Jordi Capell. El motor silenciós”, presentació a càrrec de l’arquitecta Helena Fradera

Dijous 24 d’octubre a les 19:00h.

Xerrada sobre arquitectura en bioconstrucció a càrrec de les arquitectes Mireia Mas i Ivet Companyó (La Tercera Pell)

Com arribar:

http://www.mataro.cat/portal/ca/campanya/casa_capell/on_som.html

Agraïments a: Maria Calvo i l’equip de la Casa Capell espai per a la sostenibilitat, Helena Fradera, Mariona Gallifa, Jordi Cuyàs, Núria Nogueras, Ivo Dos Santos Henriques, Florencia Finsterwald, Àngel Escalera, i Mireia Mas i Ivet Companyó (La Tercera Pell).

I molt especialment a Roser Oller i la família Capell, i a la família Masjuan Gusi.

……………………………….

JORDI CAPELL, EL MOTOR SILENCIÓS. Helena Fradera

La casa Masjuan (1960, actual casa Capell), el bloc de pisos d’obra vista a la cantonada del carrer Isern amb el carrer Sant Isidor (1963), l’edifici de La Parisina a la Riera (1962), les cases Ferrer (1959) i Nogueras (1957) a la urbanització Sant Salvador o la recentment enderrocada Canal (1962). Aquests són edificis singulars que, ben segur, la majoria de mataronins identifiquen fàcilment o, si més no, s’hi han fixat en més d’una ocasió. No obstant això, pocs ciutadans de Mataró saben qui n’és l’arquitecte. Malauradament, aquesta desconeixença acostuma a ser habitual en les obres de Jordi Capell i Casaramona (Mataró, 1925 – El Masnou 1970), malgrat tenir una enorme vàlua professional i haver desenvolupat de manera meticulosa projectes de reconegut valor arquitectònic.

La definició de “motor silenciós” referida a Jordi Capell, del seu amic i escriptor Josep Maria Espinàs, fa referència a la seva rellevant i anònima tasca en l’àmbit social, però també pot ser aplicada a la seva trajectòria com a arquitecte. Culte i de tarannà inquiet, era un home lluitador i fortament compromès amb la gent, el país i la seva professió. Un motor, perquè tot i la seva curta vida, la seva carrera va ser súmmament prolífera, tant per la qualitat com per la gran quantitat d’obres que va dur a terme, no només a Mataró, sinó també a Barcelona, Madrid, Eivissa o Milà. Silenciós, perquè sempre va treballar sense cap afany de protagonisme i, en cap moment, va buscar la més mínima notorietat per presumir de la seva obra.

Capell neix en una època de lluent esplendor i plena modernitat arquitectònica. A principis del segle XX, arquitectes de gran ressò internacional com Le Corbusier, Mies Van der Rohe, Frank Lloyd Wright, Alvar Aalto o Walter Gropius, entre d’altres, estableixen les bases de l’arquitectura moderna, que juntament amb avenços tecnològics i l’aparició de nous materials permeten noves possibilitats que també adopten arquitectes espanyols de l’època.

En aquest context, el G.A.T.E.P.A.C. (Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea) encapçala el moviment a Espanya i edita la revista A.C. (Actividad Contemporánea, 1931-1939), publicació referent d’aquesta tendència a l’Estat. No obstant això, aquest corrent d’avantguarda intel·lectual, artística i arquitectònica, que coincideix amb la Segona República, queda estroncat per conflictes polítics –la Guerra Civil i la dictadura de Franco–, que arraconen el país a un aïllament i tancament cultural, caracteritzat per un tronat monumentalisme acadèmic.

Afortunadament, als anys 50, el Grup R (1951-1961), format per arquitectes de renom, com Josep Antoni Coderch, Josep Maria Sostres, Antoni de Moragas, Joaquim Gili o Oriol Bohigas, entre altres, desenvolupen accions culturals que intenten superar la desorientació i l’estancament cultural en què es troba immers el país. Així, reprenen algunes de les premisses racionalistes del G.A.T.C.P.A.C. (l’embrió i versió del G.A.T.E.P.A.C. a Catalunya) i les sumen a les idees organicistes del moment, mostrant cert interès per l’arquitectura vernacla, que tracta d’integrar l’obra arquitectònica en la tradició i el paisatge.

És en aquest moment, el 1954, quan Capell, després de cursar Ciències Exactes, acaba els estudis d’Arquitectura. Just després de finalitzar la carrera, obre el seu despatx al carrer Sant Agustí de Mataró, per on passa una gran quantitat de joves arquitectes amb interès per aprendre de la seva manera de fer; anys més tard, compagina aquest despatx amb un estudi a Barcelona. Tot i la seva curta carrera  –va morir prematurament a causa d’un accident de trànsit al Masnou el 1970, a l’edat de 44 anys– ha deixat una valuosa herència arquitectònica.

En el vessant personal, la seva vida es desenvolupa marcada per tres principis, tal com reflecteix el seu testament espiritual, i que constitueix un autèntic llegat moral: la defensa i l’enfortiment de la personalitat de Catalunya; la millora de les condicions socials i la distribució de la riquesa i la preocupació de facilitar a tothom l’accés a una cultura superior. De fet, Capell és un dels impulsors de l’escola catalana, laica i amb accés universal. Així mateix, es preocupa per l’església, especialment la catalana, la seva evolució i el poc interès que demostra per la realitat històrica i social del país.

En la seva faceta professional, a part de muntar despatx propi amb seus a Mataró i Barcelona, cal destacar la seva dedicació al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), on a més de promoure-hi les primeres eleccions democràtiques, és el primer col·legiat que hi fa servir la llengua catalana en una assemblea. A partir d’aquest moment, es fan en català. En la seva estada al COAC, com a tresorer, projecta la creació d’una Cooperativa per a Arquitectes, que no es pot arribar a materialitzar a causa de la seva mort. Anys més tard, la Junta del Col·legi reprèn aquesta idea i es crea la Cooperativa, que encara porta el seu nom.

Pel que fa a la seva obra, molt influenciat per la proposta del Grup R, recupera principis bàsics del racionalisme dels anys 20 i 30, sense oblidar les arrels culturals i arquitectòniques del país. Així, formes racionalistes pures, senzilles i netes són combinades amb formes orgàniques que prenen consciència del lloc on es troba situat l’edifici. La seva arquitectura integra l’habitatge amb la natura exterior, en aquest cas, els jardins, que també dissenya fins l’últim detall. Capell eleva les estances més importants de l’habitatge per aconseguir sensació d’ingravidesa i lleugeresa, així com millors vistes, al mateix temps que s’uneix al terra amb un gran sòcol de pedra que contrasta amb les parets blanques i llises de la resta de l’edifici.

Aquesta dualitat no és només formal. A l’hora d’escollir la materialitat de l’edifici, també es fa evident. La utilització de nous materials (formigó armat a la vista i grans panells de vidre), combinats amb materials tradicionals (pedra, fusta, teula…), aporten un nou llenguatge arquitectònic difícil de trobar en altres construccions de la ciutat de la mateixa època. La fusta és utilitzada tant a l’interior com a l’exterior de l’edifici: baranes de balcons, escales, portes i, fins i tot, part del mobiliari és dissenyat pel mateix arquitecte. En altres ocasions, si no ho fa, aconsella als seus clients quins mobles poden adquirir, especialment de dissenyadors i arquitectes reconeguts internacionalment.

Les obres de Capell són fetes a la mida de la gent per a la qual treballa, els seus habitatges són controlats meticulosament, en comunió amb les persones que hi han de viure. La seva família confessa que la Casa Masjuan (actualment Casa Capell), ubicada en el que s’anomenava paratge El Miró i que, actualment, queda dintre el Nou Parc Central de Mataró, és l’obra de la qual estava més orgullós, on el client, Joan Masjuan, parent de Capell, li donà plena llibertat d’actuació, sense cap mena de restricció.

L’habitatge consta de dues plantes. Les estances més importants (dormitori principal i sala d’estar presidida per una imponent llar de foc de pedra) se situen a la planta superior per aconseguir inesperades i privilegiades vistes, generant així un porxo a nivell del jardí. L’habitatge conserva elements tradicionals de l’arquitectura catalana, com la pedra natural o la coberta de teula a dues aigües, i ho combina amb elements tan innovadors com l’elevació de les estances principals respecte al nivell del carrer per obtenir millors vistes, millor il·luminació i aconseguir una certa sensació d’ingravidesa. Pel que fa a les façanes, Capell juga amb la superposició de plans verticals que trenquen la simplicitat volumètrica de l’embolcall de l’edifici i aconsegueixen crear interessants contrastos de llum i ombra.

Tot i la descontextualització actual de la casa, l’absència del seu propi jardí i de les cases veïnes, que van ser enderrocades, podem gaudir encara del que probablement és l’obra més representativa de Jordi Capell a la seva ciutat. Dissortadament, la desaparició de l’arquitecte no ens ha permès heretar una obra més àmplia de la qual aquesta casa en seria només un exponent més.

La seva mort va significar la pèrdua d’un important arquitecte i d’un home íntegre com pocs. Era patriota, utòpic, lluitador, creient, inconformista, polifacètic, capaç d’impulsar iniciatives atrevides. Amb una clara visió de futur, va ser i continua sent un referent arquitectònic per a les noves generacions d’arquitectes de la ciutat.

……………………………….

[1] New Utopias. Terence Gower, 2010. HD Video, 17’

New Utopias és una conferència sobre utopies i cultura pop filmada seguint l’estil dels documentals de Walt Disney dels anys 50. El set, el vestuari, la il·luminació i el treball de càmera es basen en les normes de producció de la televisió dels cinquanta. Però, on els documentals originals de Disney celebren els coets i la tecnologia nuclear, aquesta versió actualitzada promou la frivolitat estètica, la perversió sexual i les fantasies d’abduccions extraterrestres. Entre les noves utopies sota anàlisi, trobem una societat afrofuturista extraterrestre, una lúgubre ciutat costanera francesa transformada en un paradís estètic, i una relectura del mite de Frankenstein en una utopia sexual governada per una libido desinhibida.

[2] RE: Projecte Casa Capell. Jaume Roure, 2013.

Mataró, finals de juliol, ja a punt d’anar-nos-en tots de vacances. Primera visita a la Casa. El Dani i el Domènec m’havien convidat a participar en l’exposició de la Casa Capell; era una exposició d’homenatge a un arquitecte que jo llavors no coneixia, però el tipus d’arquitectura i l’època coincidien amb els meus gustos, així que ràpidament vaig acceptar la invitació.

A primera vista, només veure la casa, ja em vaig imaginar que quan estava habitada devia ser un lloc especial i que els seus propietaris hi devien haver disfrutat molt els estius passats amb els fills i amics, la situació tan privilegiada… Però la cosa va anar canviant quan el Dani i el Domènec ens van explicar de quina manera havia passat de ser una vivenda de propietat privada a un edifici públic, que va ser expropiada, i del dolor que va causar la pèrdua de la propietat a la família que hi vivia. La família va preferir que la casa portés el nom de l’arquitecte en comptes del seu.

La sorpresa més gran va ser quan vam visitar l’interior de la casa, ja que conserva poca cosa de la llar original. Tret de la sala d’estar-menjador, la resta ha desaparegut; la presència d’una casa habitada i el rastre de les coses personals que tots hi anem acumulant al llarg dels anys s’ha esborrat, cap rastre de vida familiar… I aquí va començar la meva proposta per a aquesta exposició: recuperar un tros de vida. Vaig demanar al Dani i al Domènec que em parlessin una mica de la família. Era un matrimoni amb tres filles i un fill. Al costat de la casa hi havia una piscina, ara desapareguda, que potser compartien amb més cases veïnes. Llavors vaig intentar posar cara a aquesta família, però no vaig tenir accés a cap foto familiar –només em van dir que eren rossos i que semblaven alemanys–, així que vaig reconstruir una sèrie d’imatges que, a mí, em semblava que podien encaixar amb la descripció i les vaig posar en uns marcs, com se solia fer a casa amb les fotos familiars, acompanyades de la música que podien haver escoltat i d’algun objecte personal. Així, encara que només sigui fictíciament, hem tornat a fer present una possible vida en aquesta casa, tornar-la a convertir en una llar.

[3] Ciutat ideal & Poble Actual. Carla Filipe, 2013.

10 suports d’acrílic amb collage de dimensions variables

Carla Filipe, per a aquesta exposició, fa una introducció al Moderno Escondido: una nova concepció de l’arquitectura desenvolupada durant les dècades dels anys 50 i 60 pels joves arquitectes portuguesos que s’interessaven tant per la discussió formal i ideològica de l’adaptació dels cànons del Moviment Modern i dels principis de la Carta d’Atenes, com en el que en diu respecte a la renovació de la societat moderna dins d’una nova dimensió ètica de la professió. Aquest projecte es va desenvolupar durant gairebé una dècada, des de la construcció de preses, d’oficines, de l’habitatge, zones de convivència, esglèsies o zones comercials. Actualment aquestes estructures estan abandonades i sense mobiliari de l’època.

Per a la Casa Capell l’artista presenta 10 mòduls en acrílic en els quals fa una introducció a aquest projecte conegut com Moderno Escondido, que en certa manera contínua “amagat “ ara més que mai, ha deixat de ser habitat (moltes de les cases eren construccions efímeres) i que s’han abandonat física i ideològicament. Per desgràcia és un projecte encara molt desconegut pel públic en general. L’artista com en molts dels seus altres projectes, té com a intenció la de reviure la memòria o l’absència d’aquesta, tendeix a retrobar parts de la història local encara amagada o desconeguda. Seguint la tipologia d’introducció dels objectes en l’espai, l’artista pretén integrar aquestes formes geomètriques en l’obra de Jordi Capell i que una obra aculli una altra.

[4] Composició en vermell, groc, blau i blanc. Regina Giménez, 2013.

La casa Capell ja no serà mai més una casa familiar, funció per a la qual va ser construïda. Avui i malgrat el seu ús actual s’ha convertit en una edificació emblemàtica que reivindica la feina del seu arquitecte, Jordi Capell i Casaramona, referent sòlid de l’arquitectura moderna, i un home que va participar activament en el moviment catalanista en una de les èpoques més difícils del país. Composició en vermell, groc, blau i blanc, es una picada d’ullet a Jordi Capell, i a dues figures referencials de la modernitat, l’arquitecte Mies Van der Rohe i el pintor Piet Mondrian. I consisteix en una possible intervenció en un element protagonista de l’edifici, el menjador, per al qual he realitzat un projecte de decoració, basat en el neoplasticisme, tan utilitzat en l’arquitectura moderna, incorporant a l’habitació una catifa vermella, uns coixins de colors blanc i blau i una paret groga. Colors primaris i elements simples que sense modificar l’arquitectura de l’habitació introdueixen subtilment –de la mateixa manera que ho va fer Mies Van der Rohe al Pavelló Alemany de 1929– una bandera, en aquest cas, l’estelada.

[5] Collapsible Sculptures. Eva Fàbregas, 2013. Gots plegables.

Collapsible Sculptures (Escultures plegables) és el títol d’una sèrie de treballs que observen les transformacions de la vida quotidiana i de la nostra cultura material a través de la modernitat. En particular, aquest projecte en curs d’Eva Fàbregas investiga l’impacte històric de la “containerització”, partint de la idea que aquesta revolució en el transport de mercaderies ha transformat la producció en massa a escala global. De fet, es podria dir que la nostra vida quotidiana està visiblement marcada per aquestes transformacions. Al menys des dels anys cinquanta, la containerització ha donat forma als objectes que ens envolten, orientant el disseny industrial a la fabricació de productes modulars, desmuntables, plegables, apilables, extensibles…

Enlloc de situar-se al marge d’aquestes transformacions, el treball d’Eva Fàbregas es nodreix del seu interès investigador per les formes de circulació de la mercaderia en el present. En el cas d’aquesta sèrie d’escultures, l’assemblatge d’objectes quotidians revelaria correspondències entre la producció en massa i el programa estètic de la modernitat.

[6] Àlbum. Rafel g. Bianchi, 2013. Diapositives de format 6 x 7.

Àlbum és un projecte específic per a Modernitat Amagada, i s’han tingut en compte principalment dos punts: la finalitat primigènia de la seva ubicació, és a dir, una casa per a ser viscuda, i la influència que el moviment modern va tenir en l’arquitecte.

Entre els anys 2009 i 2010 l’Ajuntament de Mataró va rehabilitar la casa que l’arquitecte Jordi Capell va dissenyar per a la família Masjuan per adequar-la a un nou ús. El primer contacte físic amb la que ara és coneguda com a casa Capell va ser un recorregut de reconeixement de l’espai que em va despertar un patètic sentiment de pèrdua. La resposta a aquesta emoció ha consistit en desplaçar un conjunt d’imatges del meu àmbit domèstic a l’antiga Can Masjuan. Aquest conjunt d’imatges té a veure amb el segon punt: l’arquitectura moderna. I en el context català això significa parlar del GATCPAC, de la revista AC i de Josep Lluís Sert. En el llibre La disolución de la estancia, José Morales explica com un cop finalitzada la construcció de la vivenda, Sert utilitzava mobiliari i objectes decoratius amb la finalitat de donar aparença de confortabilitat als seus projectes. Seguidament ho documentava fotogràficament obtenint un material idoni per il·lustrar les seves idees sobre el sentit de la nova arquitectura. Si el mobiliari proposava una nova manera de viure, els objectes triats tenien un subtil caràcter ideològic. Un d’aquests elements era un cactus, o més ben dit, la seva representació pintada. La seva elecció implicava tant una opció estètica connotada de modernitat com un símbol de mediterraneitat.

Àlbum consisteix en un conjunt de diapositives de format 6 x 7 disposades sobre una caixa de llum. El motiu fotografiat és el conjunt de cactus que amb el transcurs dels anys he anat recopilant i que amb aquest projecte adquireixen la categoria de col·lecció. Arran d’aquesta exposició, a les activitats lògiques de preservació i ampliació, s’hi sumarà la documentació fotogràfica. La utilització de la diapositiva busca un vincle espai temporal amb una construcció de finals dels 50, quan la digitalització de la imatge encara no formava part de la nostra quotidianitat.

[7] Madriguera # 10. Proun. Desenterrament. Xavier Arenós, 2012. Vídeo monocanal HD, 15’. Filmació i muntatge: Rafa Ruiz. Banda sonora: Rafa Ruiz

El vídeo Desenterrament recrea una excavació arqueològica en la que es descobreix una forma constructiva soterrada que simula un Proun. Els Proun van ser desenvolupats per El Lissitzky entre 1919 i 1925 i el seu significat neix de l’acrònim “PROyect Utverzhdenia Novogo” (Projecte per a la Afirmació d’allò Nou) que designa la projecció d’un “espai imaginari” que va més enllà de la categoria estètica per reivindicar un art transformador.

En un intent d’unir passat i futur com a temps que conflueixen en el present, s’ha creat una banda sonora inspirada en els sons musicals de les pel·lícules de ciència ficció per tal de generar una atmosfera abstracta i discontínua que vol endinsar-se en la idea de temps no lineal, múltiple i reversible.

[8] Le Corbusier Quemado en Bogotá. Alexander Apóstol, 2005. Fotografies.

Durant els anys 40 i 50, Le Corbusier va dissenyar per a la ciutat de Bogotà a Colòmbia, un enorme projecte de ciutat moderna sobre l’antiga ciutat ja establerta, que al final per diversos motius no es va construir. No obstant això va concebre un conjunt residencial de 23 edificis, el Centre Nariño, desenvolupat per arquitectes colombians però que van portar inequívocament el segell de la seva obra.

Part d’aquests edificis, amb mobiliari bàsic uniforme, van ser adjudicats als estudiants universitaris vinguts de la província a la ciutat. Durant els 60, i enmig de protestes polítiques estudiantils, alguns d’aquests edificis van ser cremats amb el mobiliari a dins, quedant les ombres d’aquests sobre les seves parets i alguns objectes en peu enmig de les cendres.

Trenta anys després, el paisatge cremat de l’interior dels apartaments segueix intacte, com l’ombra dels seus mobles i forats en les seves preses elèctriques i d’aigua, evidenciant no només la violència de la crema, sinó a més metaforitzant sobre la violència que persisteix sobre Colòmbia i la infuncionalitat del somni del pensament modern sobre les ciutats llatinoamericanes.

[9] Maison Bulldog. Dani Montlleó, 2011. Maqueta de cartó.

Casa Bulldog, maqueta de possible casa encarregada per l’escriptor Louis-Ferdinand Céline a l’arquitecte Jean Prouvé.

Casa projectada per a “l’acumulació” i l’entrenament mental de l’escriptor.

Encàrrec realitzat l’any 1959, després de conèixer Céline, el projecte de vivendes socials dut a terme uns anys abans per l’arquitecte al barri de Meudon, (sud de París), a la Route des Gardes, el mateix carrer on ell també residia.

Céline morí l’any 1961.

A l’escriptor, l’arquitectura pre-fabricada de Prouvé li recordava una casa que havia vist no feia massa, de visita al barri veí, també parisenc, de Massy-Palaiseau. Aquesta li feia pensar agradablement amb un búnquer, un parapet, una trinxera. La casa en qüestió era una rèplica realitzada no feia gaire de la “Casa Arpel”, dissenyada per Jacques Lagrange, per a la pel·lícula “Mon Oncle” (1958), de Jacques Tati. Aquesta rèplica l’havia fet construïr una dama parisenca poc després d’haver vist la pel·lícula amb la intenció d’anar-hi a viure. La casa encara existeix i està habitada.

[10] Conversation Piece: Narkomfin. Domènec, 2013. Maqueta de fusta i cadires de fòrmica.

Conversation Piece és un terme utilizat per a designar un tipus de pintures del segle XVIII, i pot traduir-se com «retrats de conversa», però normalment es deixa sense traduir. Les conversation pieces són retrats de grups de familiars o amics dedicats a la conversa en entorns domèstics. Amb el temps, però, aquest terme ha derivat cap a la definició de qualsevol objecte, o peça, que per la seva condició insòlita provoca un debat.

La proposta Conversation Piece: Narkomfin col·loca dues cadires de fòrmica, típiques dels espais domèstics dels anys 50 i 60, encarades, i una maqueta de l’edifici d’habitatge social Narkomfin fent de pont entre elles: un objecte insòlit que provoca una conversa. Als anys 30, Le Corbusier viatjà a la Unió Soviètica per conèixer els experiments radicals de col·lectivisme i habitatge social endegats pels joves arquitectes russos, i el Narkomfin és l’edifici més emblemàtic d’aquesta experiència abortada pel propi règim. De les converses sobre els èxits i fracassos d’aquests experiments socials, Le Corbusier en traguè les lliçons pel seu gran projecte de vivenda col·lectiva: la Unité d’Habitation de Marsella. I ella mateixa, la Unité, la podríem fàcilment imaginar convertida en una “conversation piece” al despatx de Jordi Capell i de molts dels arquitectes compromesos del seu temps.